Què està passant?

Avui fa tres setmanes que estic realment tonto. Indirectament ja la coneixia, i m'atreia molt. Al conéixer-la encara va anar amés, fins hi tot que va dir que també indirectament em coneixia. Una primera trobada curta, amb una presentació correcta. Un primer dia de cap de setmana més i ens tornem a trobar al mateix lloc de sempre. Objectes i fets ens mantenen en una desconeguda complicitat, una interacció que del no res ens fa unir-nos en una especial atracció. Ens mirem. Sentim. Ens abracem. Sentim més. Un petó a la meva galta. Sentim encara més. Dos petons al seu coll. Senti molt més. Tot junt. Una emoció inexplicable, un núvol de plaer dins l'estòmac curiosa i insòlitament compartit, un batec imparable en un èxtasi emocional poc freqüent. Apareix la complicitat, subterrània. Passats sis dies ens tornariem a trobar; inexplicablement un dia abans del que en realitat pertocaria. Dijous i els telèfons es trcàven tot intercanviant sons entrant i sortint de l'atmòsfera a una velocitat només igualable al ritme del cor en quan pensa en la divinitat terrestre. Dinou trenta i els cossos es tornen a unir ràpidament. De sobte, tota la màgia que s'havia creat es perd en el no res a causa d'un petó aliè, un petò, una abraçada, unes mirades alienes que jo volia descobrir per estar-ne segur. Les ganes es treuen de tot. L'aliè desapareix i ens quedem sols. Cinc hores sols. Cinc hores sincerant-nos, compartint anècdotes, emocions, somriures, penes, plors, abraçades i petons. Cinc hores plenes. Hora de marxar. Un llarg camí ens separa de Barcelona. Vint minuts per separar-nos abans de retrobar-nos deu hores després. Un viatge innolvidable. Un cap a l'espatlla i una caricia a la galta...